Podem mesurar l’educació? Podem mesurar el sentit de la vida?
És moment de posar-nos a pensar amb profunditat en el propòsit de l’educació.
Publicat el 14 de desembre del 2012 per Peter Gray a “Freedom to Learn”
Als Estats Units i en altres nacions modernes, estem obsessionats amb mesurar-ho tot. El nostre lema pel que sembla és: “Si no es pot comptar, no compta”.
Sobretot estem obsessionats amb mesurar la qualitat de l’educació dels nostres fills, i amb el programa No Child Left Behind (que cap nen es quedi enrere) als EEUU s’ha portat a la bogeria aquesta obsessió. Els nostres fills s’han convertit en peons dins la competició entre pares, professors, escoles i nacions, embolicades en una lluita per a veure quins nens poden arribar a les notes més altes. Estem privant als nostres fills del somni, de la llibertat de jugar i d’explorar. En altres paraules, els estem privant de la seva infància amb l’objectiu de que obtinguin millors notes.
Ja és hora que nosaltres, com a éssers vius, fem un pas enrere, respirem profundament i prenem consciencia/entrem en raó. Què és l’educació en realitat? Quin n’és el seu propòsit? Es pot mesurar l’educació? I si és així, té sentit que apliquem les mateixes mesures en tot el món?
Les escoles tal com les coneixem tenen els seus orígens en la Reforma Protestant. Aquests reformadors creien que era un deure cristià ensenyar als seus fills a llegir per a què poguessin comprendre la Bíblia. També creien que ho era inculcar-los certes creences; principalment valoraven la obediència i la convicció de que l’infern esperava aquells que es portaven malament. El propòsit del sistema educatiu era inequívoc: mantenir als nens allunyats del pecat, implantar-los una certa por a la autoritat i fer-los memoritzar cotes i passatges de la Bíblia amb un missatge moral dissenyat per a instigar por i obediència.
Amb aquesta finalitat del sistema educatiu, era bastant senzill mesurar l’èxit. Si els nens eren obedients i seguien les exactament com volia el professor (en aquella època es feien dir mestre) i mai replicaven als adults, llavors el resultat era un èxit. No era de massa importància de què fossin les classes (si no contradeien la Bíblia) sinó el que importava era que els nens fessin submisament i al peu de la lletra el que se’ls demanava. Si es negaven i insistien en seguir la seva pròpia voluntat, tot i rebre cops i passar vergonya, llavors havien fracassat a l’escola. En aquells principis, el sistema educatiu no pretenia abastar la totalitat de l’educació. Les persones aprenien el tipus de destreses que els deurien permetre, aplicant-les al món real, tenir una feina i ser a la societat. L’escola, encara que fos horrible, ocupava únicament una petita part dins la vida del nen.
Amb el pas del temps, després que els governs es fessin amb el control de les escoles, les hores i els dies que passaven dins l’escola es van anar incrementant gradualment, i la llista de matèries impartides també va augmentar. Per una gran quantitat de persones, l’escolarització va passar a equivaldre a l’educació. Amb la revolució industrial, les escoles van començar a seguir el model de les fàbriques. Es col•locaven els estudiants en una cadena de muntatge i així pujaven nivell a nivell. En cada punt, un professor nou inseria nous coneixements i habilitats al producte, i llavors en l’última etapa, el producte final sortia de la cadena amb un certificat d’aprovació. Això persisteix encara en el nostre sistema educatiu, tot i que hem superat en tots els aspectes l’etapa de la revolució industrial en la nostra historia. Si això es al que anomenem educació, llavors la manera de mesurar-la és bastant senzilla. La mesurem examinant cada estudiant en cada punt de la cinta transportadora per a comprovar si ell o ella ha adquirit unes capacitats i habilitats determinades, i si està preparat per avançar a un altre nivell.
No obstant això, durant molt de temps es va produir un dèficit en el sistema industrial. El control vertical del sistema respecte al que deien els professors o com mesuraven el progrés dels seus estudiants no era absolut, i alguns professors creien que per naturalesa els estudiants diferien l’un de l’altre i que els nens tenien dret a gaudir part del dia jugant i explorant lliurement, desenvolupant els seus propis interessos i passions. Si es comparava una escola amb una altra hi havia diferencies en els requisits necessaris per a passar de curs, tanmateix com si comparaven una classe amb una altra. Per aquesta raó es va crear el programa No Child Left Behind (NCLB), per a eliminar aquelles diferencies.
Avui en dia, tots els productes tenen que assolir uns estàndards específics, independentment de les diferencies en la matèria primera, independentment de qualsevol influència fora de l’escola en la vida dels nens i, per descomptat, independentment dels desitjos individuals dels nens sobre el que volien fer o aprendre. NCLB va néixer ni més ni menys com a conseqüència lògica de prendre’s seriosament el model industrial, amb el fi de crear un producte més estàndard i consistent. Amb NCLB, els llocs de treball dels professors estan en joc si els resultats del estudiants no són bons, així que evidentment la pressió d’ensenyar és forta. Ja que els exàmens es centren en matemàtiques, habilitats de lectura i, en menor grau ciències (definida de manera molt limitada), altres matèries s’han vist relegades a segon pla en l’ensenyament.
Ara aturem-nos a pensar en aquesta frenesia, respirem profundament i reflexionem racionalment sobre l’educació. La meva dona creu que una mica de ioga podria ajudar.
Fins i tot encara que definíssim l’educació simplement com aprendre a llegir i a fer operacions matemàtiques, estem seguint el camí equivocat. Els nens aprenen molt ràpid a llegir quan volen fer-ho i el mateix passa amb les matemàtiques. La paraula clau es VOLER. Fem que els nens odiïn la lectura i les matemàtiques seguint aquesta cadena de muntatge paralitzadora i forçada. Ningú vol llegir per llegir, estudiar matemàtiques perquè sí. Es desitja llegir per a informar-se i gaudir d’històries, i es desitja aprendre matemàtiques per a solucionar problemes interessants i reals que depenen de les matemàtiques. Així és com la gent aprèn en la vida real i com els nens aprenen en les escoles democràtiques i a casa, perquè són responsables de la seva pròpia educació.
Però ara, parlem de temes més importants. Quin hauria de ser en realitat el propòsit de l’educació? O dit d’una altra manera, quins són els objectius en el desenvolupament dels nostres fills? La majoria de nosaltres avui en dia no vol que els nostres fills segueixin cegament el que diu l’autoritat. Hem vist el mal que pot sorgir si es segueix aquest enfocament. Jo no crec que pensem que el propòsit adequat de l’educació vagi recte amb el programa de televisió de preguntes i respostes: Saps més que un nen de primària?. Sabem que les respostes que els estudiants de primària han d’aprendre tenen poca relació amb la vida real i l’èxit. Però llavors, què volem? O potser hauria de escriure-ho d’una altra manera: què vols TU i què vull JO? És possible que tu i jo tinguem diferents punts de vista sobre el sentit de la vida i desitgem diferents coses per als nostres fills.
Vaig a dir el que voldria que aprenguessin els meus fills si els tingués en l’actualitat. Voldria que creixessin sentin que son els responsables de les seves vides. Voldria que fossin feliços, però que també es preocupessin de la felicitat dels altres. Que fossin emocionalment forts per a lluitar contra l’estrès quotidià i les decepcions de la vida. Voldria que tinguessin confiança en ells mateixos, en la capacitat d’aprenentatge a través de la vida i d’adaptar-se a un món que està en un canvi constant com mai s’havia vist. Voldria que tinguessin objectius, objectius que els apassionin. Voldria que fossin capaços de pensar de manera crítica i que prenguessin decisions que els ajudessin a assolir els seus objectius. Voldria que tinguessin valors morals que proporcionessin sentit i estructura a les seves vides, i desitjaria que aquests valors fossin humans, valors relacionats amb els drets humans i l’obligació de ser conseqüent amb aquests drets.
Justament aquí resideix el problema. Cap d’aquestes coses s’aprèn a l’escola. Totes aquestes són coses que un nen actiu i en procés de canvi ha de descobrir i crear; i per a fer això, els nens necessiten molt de temps per a jugar, explorar i descobrir. El millor que podem fer és ser un bon model per a ells i proporcionar-los un ambient que sigui sa, estimulant i moral que permeti als nens descobrir el que estan buscant i aprendre a veure’s a ells mateixos desde altres punts de vista; no només el seu. Per a acabar, el propòsit de l’educació és trobar el sentit de la vida, i cada persona l’ha de descobrir per si mateixa.
Així que, pots mesurar l’educació? Pots definir el sentit de la vida? Potser una persona com a individu pot mesurar la seva educació segons com progressa i d’acord vagi trobant el sentit de la seva pròpia vida, establint els seus propis objectius i movent-se per a assolir-los. Però, segurament, cap de nosaltres pugui mesurar l’educació d’una altra persona.
——————
Peter Gray, doctor, professor investigador a Boston College i autor del llibre recentment publicat Free to Learn (Basic Books) i Pyschology (un llibre de text, ja en la sisena edició).
Altres articles de Peter Gray en anglès:
www.psychologytoday.com/blog/freedom-learn
Llibre en anglès “Free to Learn”:
www.freetolearnbook.com
Article original en anglès: http://www.psychologytoday.com/blog/freedom-learn/201212/can-you-measure-education-can-you-define-life-s-meaning
Traducció: Sonia Sayols Treviño
Deixa un comentari